Aplaudeix l'esforç, els encerts, respecte les decisions tècniques, les arbitrals i actua amb esportivitat, així som, així és l'UD Taradell







divendres, 30 d’octubre de 2009

Entrevista a Núria Canó: "Ens hem de creure que podem estar entre els tres primers llocs de la taula"


Encetem aquesta secció d’entrevistes amb Núria Canó Pol. Té 26 anys i és de Sant Miquel de Balenyà. Des de que es va crear l’equip sènior femení de l'UD Taradell, ara fa quatre anys, ella en forma part. També va formar part de la Sel·lecció d'Osona i ha estat entrenadora de l’equip infantil femení del club. La temporada passada, una greu lesió al genoll, l'anomenada triada -esguinç al lligament lateral intern, menisc extern trencat i lligaments posteriors trencats-, l’ha mantinguda apartada dels terrenys de joc des de fa uns mesos (concretament des del 19 d'abril del 2009). La van operar al juny i fa unes setmanes que ha començat els entrenaments. Mentre es recupera de la seva lesió, combina la seva recuperació amb la tasca d’ajudant d’entrenador del primer equip femení.

Per començar, pregunta obligada, com va la recuperació? I per quan la tornada?
La recuperació va molt bé, si més no és el que em diuen els metges. En principi porto un bon ritme gràcies al treball diari. I per la tornada... Per mi quan més aviat millor, això de mirar-se els partits des de la banqueta és molt dur. Segons els metges... sembla ser de cara a gener-febrer del 2010. I el que serà... crec que març-abril 2010 (hi ha un tema molt important que és la confiança i la por de tornar a fer-se mal).

Defineix-te com a jugadora.
Jo crec que això ho haurien de dir les meves companyes d'equip... però si m'he de mullar: Crec que per davant de tot sóc una persona compromesa i lluitadora amb i per l'equip.

Com veus l’equip aquest any? Què n’esperes?
Veig un equip que ha tingut noves incorporacions -han pujat juvenils i algun fitxatge, a part d'alguna baixa-, que necessita minuts per tornar a consolidar-se com a bloc i, el que és clau, CONFIAR les unes amb les altres. La única manera de poder-ho fer és jugant juntes i fent-nos fortes. N'espero primer de tot: BON ROTLLO i després, creuren's que podem quedar entre els tres primers llocs de la classificació.

Ets una de les capitanes. Suposa tenir molta responsabilitat?
Bé, molta responsabilitat... no. Dic que no perquè intentes escoltar l'equip per ser-ne la seva veu. Crec que tal i com les companyes em van escollir a mi, en podrien haver escollit una altra i, segurament, ho faria igual o millor. No obstant, val a dir que ara que estic "apartada" del terreny de joc és una mica extrany ser capitana ja que potser no les puc ajudar tant com voldria, sobretot en partits on hi ha nervis a dins el camp. Només puc dir una cosa, gràcies a totes les juadores per confiar en mi -a part de les altres dues capis-.

Portes el número ‘8’, per algun motiu especial?
Des de que he fet esports d'equip he portat aquest número. Havia jugat 11 anys a bàsquet i ja el portava. No sé, és un número que m'agrada.

Quan fa que jugues a futbol?
4 anys, abans havia jugat al pati de l'escola com moltes altres jugadores de l'equip.

Abans havies practicat algun altre esport?

Gimnàstica artística, patinatge, bàsquet i ara futbol.

Tens alguna superstició alhora de jugar un partit?
Doncs, ... no.

Una frase o lema.
Me'n permets dues?
'Perdre un partit no és una derrota sinó un repte pel següent encontre'.
I una que realment funciona i que molts cops ens l'hauríem d'aplicar:
'Amb un somriure a la cara les coses van millor' (és una frase que m'he apoderat d'una companya d'equip. Me la diu quan estem a dins el camp i em veu una mica enfadada amb mi mateixa si no em surten les coses com vull, oh estic desanimada,...).

Hi ha algun jugador/a que admiris?

El meu germà, segurament sense ell no estaria jugant al Taradell.

Què t’ha aportat el futbol?
Un bon grup d'amigues. Moments bons i d'altres de no tant, llàgrimes però també rialles, sopars de pre-temporada, nadal, primavera i estiu,...

Un partit que recordis (d’aquells que t’han quedat gravats a la memòria, per bé o per dolent).
El primer partit que vam jugar. Va ser contra el Vic, no havíem trepitjat mai un camp de futbol. Lo pitjor va ser quan em van dir: "tu posat a darrera, fas de lliure" i la meva resposta va ser "i això què és?". En van fer un 13 a 0 però la cara de satisfacció de tot l'equip al acabar-se el partit va ser IMPRESSIONANT.
També recordo molt bé el dia de la lesió, 17 minuts de partit. Primera vegada que jugo al mig del camp. Estava disfrutant com mai i... crec! Tot es va acabar... Però no em rendeixo, em queden encara molts partits per guanyar!

Moltes gràcies i esperem veure't ben aviat damunt del terreny de joc i dient: 'nenes, amunt!!!!!!!'

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada